dissabte, 3 d’agost del 2013

The legend of Maracaibo

Segle XVI. Un vaixell ix de Sevilla amb més de cent homes que van a les Índies (0:15). Fills, mares i mullers s'acomiaden d'ells (0:37) i el vaixell salpa cap al Nou Món (1:00). És la major aventura de les seues vides i estan emocionats.

Ja estan en alta mar (1:34), però prompte les coses comencen a no anar com esperaven. La fam comença a apoderar-se de la tripulació (2:14). Al cap d'unes setmanes, més de mig vaixell ha mort i els que sobreviuen acaben menjant cuiro banyat i rates (2:31). Però eixe no és l'ultim contratemps. Ja prop de la costa, uns vaixells pirates anglesos s'apropen (3:00) i ataquen la nau amb èxit. En l'abordatge i el saqueig mor gent, i la nau rep un impacte de canó que fa que s'enfonse (3:20). Sobreviuen nou homes, que naden esgotats fins a arribar a la platja (3:35). Aleshores, entren a la selva, que està allí mateix, i busquen recer o algun lloc per a dormir.

(3:46) Els nou homes estan desorientats dins de la selva. El sol ix lentament. Els homes es desperten. Aleshores, un d'ells (la flauta, 4:21) comença a plorar, desanimat, preguntant-se què faran ara que no tenen res de menjar ni cap lloc on viure, dormir o anar, i dient quant troba a faltar sa casa, i la seua dona, i els seus fills. En canvi, un company (el saxo, 4:55) intenta fer-li veure les coses d'una altra manera, no pensant en el passat sinó somiant amb el pròsper futur que poden construir a les Índies. La resta de companys s'unixen a aquest (5:27) i el primer els dóna les gràcies (6:28).

No obstant això, les coses tornen a anar malament per als nostres homes. En la llunyania se senten els tambors de guerra dels marabins (6:50), habitants d'aquelles terres. Es van apropant i arriben davant dels espanyols (7:05), que s'espanten sense saber què fer. Aleshores, els indígenes comencen a moure's al voltant dels espanyols examinant-los de lluny perquè mai havien vist un home europeu. (7:15) La tensió és màxima. Finalment, decidixen atacar-los (7:30). Els marabins (clarinets), amb les seues llances i superioritat numèrica, contra els espanyols (trompetes), amb quatre o cinc navaixetes. La lluita és cada vegada més violenta (7:50). Després d'una bona estona lluitant i de veure que la seua mort era imminent, els espanyols aconseguixen amagar-se dels indígenes entre els frondosos arbres de la selva (9:18 - 9:35). Els indígenes, que malgrat conéixer el territori no els troben, es retiren finalment.

Quan els espanyols veuen que no hi ha perill, ho celebren (9:38) decidint que allí, en eixe lloc que els salvà dels marabins, fundarien la ciutat que més avant seria Maracaibo.






Aquesta obra és de les que conten una història, encara que pot ser distinta per a cada persona. Aquesta és la descripció "oficial", però a mi m'agrada més la meua (modèstia a part).


Cuando se habla del Santo Cristo de Maracaibo, nadie, incluido los expertos distingue la realidad de la leyenda. El naufragio de este galeón guarda toneladas de oro y misterios aún por desvelar. Este hermoso galeón llegaba de América con otros barcos a la ría de Vigo. Su escolta francesa le había recomendado que se protegiera ante la cercanía de una flota enemiga procedente de Inglaterra y las Provincias Unidas (germen de los actuales Países Bajos).
Habían «olido» el oro y la plata coloniales que llenaban las entrañas de los barcos que estaban al acecho. Las dos flotas entraron en combate el 5 de noviembre de 1702, nada más pasar el estrecho de Rande que dio nombre a la batalla.
Capítulos de misterio, aventura y leyendas que, a día de hoy, aún permanecen en nuestras aguas.


Com deia, aquesta és de les obres que conten una història, eixes obres èpiques que commouen i apassionen. La veritat és que seria una molt bona banda sonora.

Musicalment, no se m'ocorren massa coses a comentar. La veritat és que els moments que més m'emocionen són el principi i el final (des de 9:38); són d'alguna manera els més majestuosos. El passatge més aconseguit és, sens dubte, el de l'eixida del sol a la selva (3:46). Tot, el rerefons dels clarinets, la trompeta que és el sol, la percussió que dóna ambient... fan que siga fàcil transportar-se mentalment a la frondosa selva sud-americana.

Aquesta obra està molt ben escrita, i només així pot explicar-se que amb un sol tema —perquè sempre hi ha la mateixa melodia— es puguen crear tantes sensacions diferents. I què fa que es creen sensacions diferents amb la mateixa melodia? És difícil saber-ho. Probablement l'acompanyament o el ritme són els resonsables. Per exemple, quan de sobte apareix un ritme irregular, tot sembla molt més inestable, però és només una teoria meua, no us calfeu el cap.

Com a últim apunt, cal dir que aquesta obra està escrita per a banda —i, de fet, la anem a tocar en la meua, de manera que no intenteu buscar cap instrument de corda perquè no en trobareu cap; el seu paper el duu la fusta.

Espere que us haja agradat descobrir aquesta magnífica obra. Intentaré alternar obres famoses amb altres que no ho siguen tant, i així amplieu el vostre repertori. :P

dimecres, 3 de juliol del 2013

Te Deum - Prélude (M. A. Charpentier)

Hola a tots! Sent no haver penjat res, però és el que té el final de curs: exàmens, proves, titulacions... De manera que mans a l'obra [acudit fàcil]! Hui vos anava a dur el Te Deum de Marc Antoni Charpentier sencer, però com que durava molt i la part coneguda és el principi, pose només el preludi (o marxa en rondó). ;)




És possible que a alguns us sone, i de fet s'utilitza com a himne d'Eurovisió des que aquest va començar. Us deixe la capçalera d'Eurovisió del 1957 i la del 2013 perquè ho comproveu:


               

Charpentier va nàixer a França el 1643 i va morir el 1704. Va escriure el Te Deum en algun moment entre 1688 i 1698, la qual cosa fa que aquesta obra siga barroca. També podem veure que és barroc per la quantitat d'ornaments i girs i pels contrastos, sobretot entre el tema i les cobles.

En aquesta entrada anem a treballar basant-nos en tema i cobles, de manera que vaig a especificar, per si a algú li costa distingir-les, aquestes parts segons el minutatge del vídeo:

AABACA'A
0:05 - 0:190:19 - 0:340:34 - 0:500:50 - 1:051:05 - 1:201:20 - 1:351:35 - 1:55

(Les lletres A són el tema principal i cadascuna de les altres lletres és una cobla diferent. A' és una cobla que imita el tema i s'hi assembla.)

L'obra està composta en Re Major que, segons el mateix Charpentier, és una tonalitat «brillant i guerrera». L'obra està escrita per a un violí, dues violes, contrabaix, flauta, oboé, fagot i orgue, i possibilitat de viola de gamba. A l'àudio que jo us he posat hi ha uns altres instruments, de manera que ha de ser un arranjament, segurament el de Louis Martini i Guy Lambert (algú els coneix?), però a mí m'agrada més que l'original.


El contrast del qual parlava abans és una de les coses que més m'agrada del preludi. El tema (allò que es repetix) és molt majestuós i de caràcter molt marcat i fins i tot marcial, gràcies, en part, als timbals; en canvi, les cobles (tot allò que no és el tema) són més suaus i relaxades, són molt més lleugeres que el tema, que sembla pesat però vigorós. A més, les cobles pareixen bastant delicades i fràgils, com un castell de cartes que amb una simple brisa es pot caure.

Una de les coses que més m'agrada de les obres musicals és intentar escoltar les harmonies, els contracants i, en general, tot allò que no siga la melodia principal (és a dir, els greus, normalment); m'agrada bussejar en la música, de manera que el Te Deum de Charpentier no anava a ser menys. La veritat és que és bastant més difícil escoltar els greus en el tema principal, ja que les trompetes i la percussió ho eclipsen tot, que en les cobles. Els instruments encarregats de les harmonies i les melodies secundàries de les cobles són el fagot —un instrument amb un timbre molt bonic, al meu parer— i crec que el violoncel o el contrabaix, i són els únics elements que donen un poc de cos a la melodia de les cobles, interpretada pels violins, que sense els baixos quedaria un poc "sosa".

M'agradaria destacar l'última cobla de totes (la A') perquè té un caràcter diferent, és com més còmica. Aquest caràcter és imprés (crec) per l'ús exclusiu del vent fusta en aquest fragment, i sobretot, pels instruments de doble canya com l'oboé en la melodia (conjuntament amb algun altre instrument que podria ben bé ser la flauta) i el fagot en els baixos, que li donen a l'última cobla eixe toc graciós.

Si tanque els ulls, m'imagine, al principi, un soldat, fa segles, que torna a casa després d'haver guanyat la guerra heroicament (el tema), i va corrents a veure a la seua estimada i es posen a xarrar i a ballar (les cobles); i cada vegada que sona el tema parla ell, mentre que quan sonen les cobles parla ella. Al final apareix el criat graciós (cobla A') i el soldat el convida a celebrar la victòria de la guerra (última aparició del tema).


Sembla mentida que els Te Deums siguen composicions religioses (Te Deum vol dir ‘A tu, Déu’), però en fi, cadascú imagina una cosa...

I a vosaltres, us agrada? Què us suggerix? Comenteu!

dilluns, 27 de maig del 2013

Benvinguts a "L'istesso tempo"!

Hola a tots! Sóc nou en la blogosfera. Aquesta és la primera entrada del meu primer bloc. Tinc 16 anys i estudie batxillerat, però sobretot m'encanta la música, en especial la clàssica. Això no vol dir, no obstant, que odie la música de consum, que també m'agrada... Tan sols tinc preferència per la clàssica. De fet, a més d'estudiar batxillerat sóc músic. El meu instrument és el bombardí. Hi ha molta gent (i tu, lector/a, potser també) que, quan dic que toque el bombardí, fan cara de pòquer perquè no saben què és. Certament, és un instrument poc conegut, tot i que és prou freqüent en les bandes. Per si no ho sabeu, un bombardí és una tuba xicoteta, o almenys no tan gran... Ací en teniu imatges:


                                       (L'home de la foto, òbviament, no sóc jo.)

Si voleu saber més, ja sabeu: pregunteu-li a santa Viquipèdia. Com a curiositat, sapigueu que el bombardí és el segon instrument més bonic del món després del clarinet, i que el seu nom en anglés, euphonium, prové del grec phónos ('so') i eu ('bonic' o 'vertader').

Anem ara a parlar d'aquest bloc. Per què s'anomena L'istesso tempo? Perquè és un nom que queda molt bé per a un bloc. L'istesso tempo és una indicació de tempo que vol dir que la música ha de continuar amb el mateix temps en canviar el compàs. En resum, que no hi ha cap motiu per triar eixe nom tret del purament estètic.

Què vaig a penjar en aquest bloc? Com que m'agrada tantíssim -i no em cansaré de repetir-ho- la música, penjaré obres que m'agraden explicant què és el que fa que m'agraden (tasca difícil, per cert), i és possible que faça una xicoteta anàlisi de tot allò que em crida l'atenció (dins de les meues possibilitats; curse ara mateix 4t de grau elemental, així que no espereu cap gran anàlisi plena de tecnicismes). Respecte al gènere de les obres, moltes seran clàssiques, encara que de tant en tant es colarà alguna obra moderna que m'agrade. ;)

En general, intentaré explicar les coses amb un llenguatge planer, fent explicacions clares quan no siga possible. Tinc la intenció que el que jo escriga arribe al públic general; tot i que sóc conscient que aquestos temes interessen a poca gent, vull que eixa poca gent els entenga.

També tinc pensat intercalar de tant en tant entrades especials sobre algun instrument o família en concret, explicant un poc les seues característiques, perquè la gent conega els instruments tal i com són, i no com a "la flauta eixa que toques".

I crec que ja no tinc res més a dir, intentaré publicar tan sovint com puga, cosa difícil en època d'exàmens, però es farà el que es podrà.

I ja sabeu, a gaudir de la bona música!