The legend of Maracaibo

Segle XVI. Un vaixell ix de Sevilla amb més de cent homes que van a les Índies (0:15). Fills, mares i mullers s'acomiaden d'ells (0:37) i el vaixell salpa cap al Nou Món (1:00). És la major aventura de les seues vides i estan emocionats.

Ja estan en alta mar (1:34), però prompte les coses comencen a no anar com esperaven. La fam comença a apoderar-se de la tripulació (2:14). Al cap d'unes setmanes, més de mig vaixell ha mort i els que sobreviuen acaben menjant cuiro banyat i rates (2:31). Però eixe no és l'ultim contratemps. Ja prop de la costa, uns vaixells pirates anglesos s'apropen (3:00) i ataquen la nau amb èxit. En l'abordatge i el saqueig mor gent, i la nau rep un impacte de canó que fa que s'enfonse (3:20). Sobreviuen nou homes, que naden esgotats fins a arribar a la platja (3:35). Aleshores, entren a la selva, que està allí mateix, i busquen recer o algun lloc per a dormir.

(3:46) Els nou homes estan desorientats dins de la selva. El sol ix lentament. Els homes es desperten. Aleshores, un d'ells (la flauta, 4:21) comença a plorar, desanimat, preguntant-se què faran ara que no tenen res de menjar ni cap lloc on viure, dormir o anar, i dient quant troba a faltar sa casa, i la seua dona, i els seus fills. En canvi, un company (el saxo, 4:55) intenta fer-li veure les coses d'una altra manera, no pensant en el passat sinó somiant amb el pròsper futur que poden construir a les Índies. La resta de companys s'unixen a aquest (5:27) i el primer els dóna les gràcies (6:28).

No obstant això, les coses tornen a anar malament per als nostres homes. En la llunyania se senten els tambors de guerra dels marabins (6:50), habitants d'aquelles terres. Es van apropant i arriben davant dels espanyols (7:05), que s'espanten sense saber què fer. Aleshores, els indígenes comencen a moure's al voltant dels espanyols examinant-los de lluny perquè mai havien vist un home europeu. (7:15) La tensió és màxima. Finalment, decidixen atacar-los (7:30). Els marabins (clarinets), amb les seues llances i superioritat numèrica, contra els espanyols (trompetes), amb quatre o cinc navaixetes. La lluita és cada vegada més violenta (7:50). Després d'una bona estona lluitant i de veure que la seua mort era imminent, els espanyols aconseguixen amagar-se dels indígenes entre els frondosos arbres de la selva (9:18 - 9:35). Els indígenes, que malgrat conéixer el territori no els troben, es retiren finalment.

Quan els espanyols veuen que no hi ha perill, ho celebren (9:38) decidint que allí, en eixe lloc que els salvà dels marabins, fundarien la ciutat que més avant seria Maracaibo.

Aquesta obra és de les que conten una història, encara que pot ser distinta per a cada persona. Aquesta és la descripció "oficial", però a mi m'agrada més la meua (modèstia a part).

Cuando se habla del Santo Cristo de Maracaibo, nadie, incluido los expertos distingue la realidad de la leyenda. El naufragio de este galeón guarda toneladas de oro y misterios aún por desvelar. Este hermoso galeón llegaba de América con otros barcos a la ría de Vigo. Su escolta francesa le había recomendado que se protegiera ante la cercanía de una flota enemiga procedente de Inglaterra y las Provincias Unidas (germen de los actuales Países Bajos).

Habían «olido» el oro y la plata coloniales que llenaban las entrañas de los barcos que estaban al acecho. Las dos flotas entraron en combate el 5 de noviembre de 1702, nada más pasar el estrecho de Rande que dio nombre a la batalla.

Capítulos de misterio, aventura y leyendas que, a día de hoy, aún permanecen en nuestras aguas.

Com deia, aquesta és de les obres que conten una història, eixes obres èpiques que commouen i apassionen. La veritat és que seria una molt bona banda sonora.

Musicalment, no se m'ocorren massa coses a comentar. La veritat és que els moments que més m'emocionen són el principi i el final (des de 9:38); són d'alguna manera els més majestuosos. El passatge més aconseguit és, sens dubte, el de l'eixida del sol a la selva (3:46). Tot, el rerefons dels clarinets, la trompeta que és el sol, la percussió que dóna ambient... fan que siga fàcil transportar-se mentalment a la frondosa selva sud-americana.

Aquesta obra està molt ben escrita, i només així pot explicar-se que amb un sol tema —perquè sempre hi ha la mateixa melodia— es puguen crear tantes sensacions diferents. I què fa que es creen sensacions diferents amb la mateixa melodia? És difícil saber-ho. Probablement l'acompanyament o el ritme són els resonsables. Per exemple, quan de sobte apareix un ritme irregular, tot sembla molt més inestable, però és només una teoria meua, no us calfeu el cap.

Com a últim apunt, cal dir que aquesta obra està escrita per a banda —i, de fet, la anem a tocar en la meua—, de manera que no intenteu buscar cap instrument de corda perquè no en trobareu cap; el seu paper el duu la fusta.

Espere que us haja agradat descobrir aquesta magnífica obra. Intentaré alternar obres famoses amb altres que no ho siguen tant, i així amplieu el vostre repertori. :P